França – Alemnya, duel entre rap i electrònica
França – Alemanya
La imatge la tenim tots al cap. Unes tanques de protecció vora un estadi, uns policies vigilant als aficionats histèrics que fa una hora que esperen amb la bufanda l’arribada del autobús blindat del seu equip. Nota: si ens obligaren a fer açò als nostres treballs respectius els enviaríem a pastar fang, però açò són figues d’un altre paner. L’autobús s’atura i baixen els futbolistes, amb el xandall i el ipod a l’orella, somriuen, saluden un poc, però l’ipod a l’orella. Sobre eixe ipod dels futbolistes un periodista del diari Ara en va fer tot un blog de música i futbol que és MEL. Ens situem en el derby europeu (vist des de Brasil és un derby), l’Alemanya-França. Què escolten els francesos quan baixen de l’autobús? M’hi jugaria un braç a Bwin que escolten rap. Americà, francès, comercial, bo, roín, extra-roín, però rap. Els alemanys què escolten? Segurament rap també. I d’esta idea ve la playlist per a estos quarts de final, l’enfrontament franco-alemà 100 anys després de 1914, a través del rap i electrònica. Haver fet una playlist amb els grans clàssics de la música francesa no hauria tingut cap sentit ni cap mèrit, de la mateixa manera que tampoc ens esperàveu per a recuperar-vos una llista spotify d’una festa de la cervesa.
Per França la cultura rap està molt integrada en la societat, o almenys eixa és la percepció que un té quan hi arriba. Tant és aixi que trobem grans derivacions en grups com Java o La Canaille, molt poc convencionals dins del rap francès. Els primers, que rapegen amb un acordió, contacten perfectament amb un públic més obert a un estil, el rock-musette, molt característic de l’escena alternativa francesa. En la selecció també hi ha uns quants grans valors de l’escena actual francesa, 1995, Wax Taylor o Puccino. Després està l’electrònica, des del indie-nyonyo elèctric de La femme fins el swing elèctric de Caravan Palace, passant pel soul de C2C. Tot açò sense caure en la temptació de posar a la llista als grans Daft Punk. M’he permès un extra que se n’ix de l’electrònica i el rap, el trompetista jazz Ibrahim Maalouf. Però el tema és excel·lent.
Del costat alemany, sincerament, ha costat un poc més, poc coneixem més enllà de Rammstein, prova fefaent que estem encara lluny de la unitat europea musicalment. He escollit l’actitud zen de Lali Puna, el dubstep de Boys Noize, el so elèctric de Digitalism i uns quants grups de rap que no sabem què diuen excepte quan canten en castellà. Però molen.
La pregunta seria, quants d’estos grups estan al ipod d’Antoine Griezzman o de Miroslav Klose?
