Ara fa deu anys…

Pot semblar injustificat un article com aquest que retrocedisca una dècada, precisament aquest estiu de 2014 que l’actualitat de la nostra música bull amb novetats discogràfiques d’alçada, festivals a rebentar i tot un dolç moment que ja no és cap miratge d’un quant temps ençà. Guaita si hi ha moviment que podria empastar aquest full blanc digital amb la crònica d’alguna de les incomptables cites estiuenques que porten la música als nostres carrers, o amb la ressenya sempre constructiva d’algun dels darrers treballs que ens han arribat a la redacció, o amb un reportatge que s’aturara en tots els projectes de micromecenatge que cerquen recompenses a hores d’ara. Tot arribarà, però avui, no sé si envaït per una borrasca de nostàlgia o vés a saber tu, he decidit fer ulls i memòria enrere, fixar els tentacles en l’any 2004 i reviure episodis, fites, pistes, successos… que van esdevenir fa deu anys per aquestes mateixes dates si fa no fa, i que ens permeten reconstruir una evolució en perspectiva d’allò que érem i com hem arribat fins ací. I no és pas de bades rebobinar fins a l’any 2004, perquè almenys en els tres blocs en què he dividit els meus records trobem certes metxes que han encès la traca actual. Tres polaroids, tres captures no gaire borroses de fa una dècada a les quals acudim, i ens transportem, i ens veiem, i ens interpel·lem.

Naixia el COM (Col·lectiu Ovidi Montllor)

Amb l’objectiu d’aplegar esforços, projectar iniciatives i dignificar el fet musical valencià. Capítol importantíssim en la història de la música del País Valencià, perquè la constitució d’aquest col·lectiu de músics i cantants, i la seua lluita contra la invisibilitat, possibilitaria amb el temps la tan preuada dinamització de l’escena, la intensificació de sinergies en pro d’un circuit cultural on fer-se forts i la creació d’un catàleg creixent de propostes musicals a què el públic ha anat acostant-se de manera exponencial. Un any més tard, el COM ocuparia el Palau de la Música de València, en una de les seues accions més sonades, i un any més després, posaria en marxa els Premis Ovidi Montllor, els guardons que ja s’han convertit en cita ineludible de l’àmbit musical valencià. No és gens desgavellat, doncs, afirmar que el treball del COM en el transcurs d’aquesta dècada ha estat una de les claus per a la normalització del sector.

Trobada Internacionalista de Quatretonda

Fa 10 any a la Vall d’Albaida. Potser la gent més joveneta no sap res d’això. I, possiblement, en una primera ullada, allò només va ser un dels tants festivals que s’han organitzat a banda i banda del nostre territori en tots aquests anys. Però els que vam ser-hi (que majors ens hem fet!) sabem que aquell cap de setmana del 20, 21 i 22 d’agost del 2004 perdurarà en les nostres consciències al llarg de les nostres vides. D’entrada, per un cartell farcit d’activitats entre les quals hi havia les actuacions de grups de casa i també d’altres nacions sense estat (La Gossa Sorda, Pirat’s Sound Sistema, Biok, Skarnio…). Tanmateix, la diapositiva que retenim i que reivindiquem fora de l’oblit, com un gest necessari de memòria històrica i col·lectiva, és la dels fets del dissabte 21 al matí, quan un grupuscle de nazis irrompé enmig de la vila amb la pretensió de boicotejar la trobada. La resposta antifeixista de tots els que gaudíem de l’aplec es va fer palesa des de balcons i carrers de Quatretonda, fent veure que no eren benvinguts i que la solidaritat internacionalista tombava qualsevol intent d’atacar-nos. No van passar, tot i que l’alerta es va mantindre durant tots aquells dies. Un any més tard, el grup d’Aldaia Voltor, al seu primer llarga durada Aprenent a volar (Cambra Records, 2005), rememorava aquest “Atac feixista” a mode d’himne revolucionari: “Obrim els ulls que podem veure / Alcem el puny amb orgull d’identitat / És el moment que ens escolten / a l’uníson el nostre cant de llibertat“. Proveu de tirar d’hemeroteca. Encara en queden alguns resquitxos i alguna fotografia escadussera. Quatretonda representa, doncs, la importància d’una música amb valors, combativa, que no es plega i que serveix per a construir un món millor.

Es publicava La Flama

Aquell 2004, Obrint Pas encenia La Flama (Propaganda pel Fet!, 2004). Si bé és cert que la formació valenciana ja duia un cert camí i unes quantes maquetes i discos al mercat, no es pot obviar que aquest treball marca un abans i un després en la sonoritat de la banda. La Flama va arribar per quedar-se, i el més important: va expandir la música valenciana arreu del globus terraqüi. Aquell mateix any, el grup de Vilafranca del Penedès, Inadaptats, bastia un excel·lent Homenatge a Ovidi (Bullanga Records, 2004), que va ajudar a les generacions més fadrines a conèixer a través del rock dur “l’artista, el cantant, el pallasso” d’Alcoi, i a remenar entre la discografia d’una de les figures més rellevants del nostre país, sovint menystinguda o oblidada. Al Tall, per la seua banda, sumava, a la seua profusa discografia, Vares velles (Picap, 2004), la continuació, dues dècades després, del mític Tocs i Vares (Edigsa, 1983).

No podem cloure aquest guèiser d’efemèrides sense rescatar del pou de la història l’inici o els primers passos d’alguns dels grans. Fou l’any 2004 que Pau Alabajos plantava la primera llavor discogràfica, Futur en venda (Cambra Records, 2004), i que Mugroman llançava Cendra (Cambra Records, 2004), el seu enregistrament rudimentari. Tant el cantautor de Torrent com la banda de Xixona han estat posteriorment exemple de carreres musicals en progrés, tot aportant cançons virtuoses que han escrit la banda sonora de tot un país.