La Llista de setembre per Xavo Giménez
Xavo Giménez, és un actor i músic valencià conegut per les seues feines a RTVV (Andreu l’Arreu, Autoindefinits, entre molts altres), així com pels seus papers amb companyies de teatre com La Dependent. L’última obra que ha representat és ‘Penev’, escrita i co-dirigida per ell mateix, amb una molt bona rebuda a la Sala Ultramar de València el passat mes de juny. A la seua faceta de músic manté el projecte Giménez e Hijos, on el de Benimaclet, l’argentí David Alcaraz i el baixista Cotu Peral donen vida a cançons de blues, folk i música americana. 1. AA Bondy. American Hearts. (American Hearts. 2007)
Scot Bondy canta amb la vagància que m’agraden en els nous folks americans. Amb ironia dylaniana i amb molt de dol. En aquesta cançó, quasi funesta i alegre al mateix temps, la guitarra acústica és rasgada amb cansament, com si el pes del món caminara sobre la pua. AA Bondy va publicar el seu últim disc en 2011. Believers. Són treballs més produïts, menys arrelats però d’una exquisida qualitat.
2. Ry Cooder. 13 Question Method. (Get Rhythm. 1970)
En una entrevista fa molts anys a Clapton vaig llegir que un dels seus discos favorits era aquest de Cooder. Com no, en la tenda de discos Amsterdan ho tenien en la secció d’imprescindibles i m’ho vaig portar cap a casa. Aquesta cançó és fusta pura. Fusta i slide. El tema original és de Chuck Berry i ací Cooder ho converteix en diversió pura. La seua lletra no és més que una sèrie de regles per a eixir amb una xica i quins passos seguir, o alguna cosa així. Res de l’altre món i al mateix temps ho és tot.
3. Jesse Marchant. Winter Ghosts. (Stray Ashes. 2012)
Quatre minuts de neu en les venes. Es dóna a conèixer com JBM, el grup, vull dir. Este disc va ser nomenat per molts blogueros del rotllo com el disc de l’any. 2012 va ser una collita com a poques. Les seues cançons oscilen entre les ombres de la calma i la tempesta.
4. Dire Straits. Six Blade Knife. (Dire Straits. 1978)
Knopfler és la meua perdició. Aquesta cançó pausada és la cançó perfecta per a un passeig amb el cap ennuvolat. Ací, el Knopfler més jove i descarat (si és que ho va ser alguna vegada), dóna un repàs a la tècnica. Pessics, caigudes fins el silenci, muteos, joc de pastilles, sigils i dits. Aquell primer disc porta altres temes com Lions o Wild West End que no són els més coneguts de la banda, però que són obres mestres per a mi. Amb permís de tot el punk dels setanta que atronava Londres per aquells anys, jo em quede amb aquest pallo flaquet de Glasgow que anava a la seua, sense fer soroll però fent sonar la seua Strato roja com ningú ho ha fet fins ara.
5. Tom Waits. Long Way Home. (Orphans: Brawlers, Bawlers & Bastards. 2006)
Tots coneixem el dimoni que porta Waits en els seus cabells ja blancs. Ho veiem amb eixa veu d’ultratomba i amb eixa maldat oxidada que ho converteix en un trobador quasi fantasmagoric. Aquesta cançó és un clàssic del country i ací tota eixa bogeria que allibera en tants temes genials es veu lligada a la cadira del cavall en un llarg viatge de tornada a casa. Sona com una cançó de bressol cantada per un monstre.
6. The Pines. Cry, cry, crow. (Dark So Gold. 2013)
Per al mi aquesta banda formada per Benson Ramsey i David Huckfelt que naix en Iowa no fa molt ha sigut el meu descobriment de la dècada. Sona exagerat però és així. Porte buscant molt de temps alguna cosa que supere aquest grup i no hi ha manera. Cert és que els gustos canvien i ara m’agraden les sobredosis del nou folk americà o roots o alt folk o com cony vulguen anomenar-ho. Són cançons i prou. Bones cançons. Talent humil. Pot ser que el seu últim disc no siga tant bo com ho és l’ anterior “Tremolo”, però al mateix temps té temes com Dead Feathers que són perquè es pare la rotació de la terra. La veu de Ramsey em porta lluny, molt lluny i les seues guitarres, és fill de Bo Ramsey, són carícies o arraps, tot el que necessite ara.
7. Bo Ramsey. From Buffalo To Jericho (Fragile. 2008)
Pare de l’anterior Benson i productor. Amant de les guitarres i els amplis a mesura. Borratxo de la qualitat i veterà de guerra. La seua forma de tocar la guitarra i la seua veu són cosa única. Toca com si no volguera despertar al veí. Com si li tocara gravar en el gueto jueu en una ronda d’oficials alemanys. I al mateix temps, les notes es carreguen de lluentor i to. És tremolo puro. Un mestre que fa molt que no trau disc i els seus seguidors ja comencem a cagar-nos en els seus treballs com a productor. Bo, disc ja!!
8. Fink. Honesty. (Perfect Darkness. 2011)
Aquest dj té un espai en el segell Ninja Records i el seu tempo es reflecteix en els discos acústics. Colps de guitarra que semblen tambors i una veu impecable.
9. Bruce Springsteen. Masion on the hill. (Nebraska. 1982)
Nebraska va ser el primer disc que em vaig comprar de Bruce. I l’únic. No sóc devot del Boss però aquella portada d’un cotxe i una carretera nevada en blanc i negre, amb una tipografia directa al gra em va atrapar. Bruce sembla que va gravar aquest disc en un cap de setmana tancat a sa casa. No sé si és així, però ho sembla. I ho dic en el bon sentit. Sembla un disc nascut de la necessitat. Si un músic no té necessitat de tocar o de gravar, si ho fa perque toca, després passa el que passa. Aquest disc és tot el contrari. És un grup de cançons country-blues que semblen una. L’agulla arriba al final del tocadiscs sense repostar. Disc històric, açò ja no ho dic jo.
10. Stevie Ray Vaughan. Tin Pa Alley. (In the Beginning. 1980)
Aquest disc és guitarra pura. El Rayo Vaughan en estat màxim. Només guitarra, baix i bateria. La mà de Vaughan tritura gats en directe. Un puto volcà. Aquest blues del carreró és una pàgina escrita en la història del blues en directe.
11. Bob Dylan. My Back Pages. (Another Side Of Bob Dylan. 1964)
Em dóna nosequé parlar de Dylan. Dylan és el més gran i açò li ho discutisc fins al propi Dylan. La seua capacitat de fer cançons, de canviar i d’evolucionar la tenen molt pocs. Jo era vell però sóc més jove ara, diu Dylan en esta cançò.
12. Bob Dylan. Not Dark Yet. (Time Out of Time. 1997)
Per a deixar clar l’evolució de Dylan n’hi ha prou amb entrar en els seus discos dels noranta com aquest. Aquest disc és una claveguera en una ciutat com podria ser València. Una ciutat bruta amb flors en les balconades. No ha enfosquit del tot en aquesta ciutat pudenta encara que cada dia es veu menys. La llum d’una ciutat no la marca la quantitat de faroles que es posen. Fem una versió d’aquesta cançó amb la nostra banda, Giménez e Hijos. La podeu escoltar en el nostre Bandcamp. Que Dylan em perdone.
13. Mount Moriah. Plane. (Mount Moriah. 2011) [BONUS]
Aquesta cançó sona a alguna cosa èpica. Destaque el vídeo que tenen d’ella. Un pas darrere l’altre en un pont penjant. Trist i amb la mirada clavada en l’oïda. Com els anteriors, guitarres sense dificultats i colchonesde fons per a recolzar-se a escoltar. Un bombo i una caixa que no demanen més. Li peguen a tot estos xics de Carolina del Nord, per si algú vol més canya.
14. Bettye Lavette. Joy. (I’ve Got My Own Hell To Raise. 2005) [BONUS]
La Bettye. Blues. Canta amb l’ànima en flames. Aquest disc a més entra en terrenys més abruptes amb arranjaments foscos i guitarres brusques. Ho dic per a qui estiga acostumat al blues i soul més clàssic d’aquesta diva de la música negra. El disc comença amb una espècie de pregaria góspel i després d’açò tot el disc és pecat del bo. A pecar.
