5 joies del Zinemaldia que no et pots perdre
El nostre pas pel Festival Internacional de Cinema de San Sebastián ha aconseguit gravar-nos a la memòria una sèrie de títols que s’estrenaran els mesos vinents. Alguns nexes en comú, com la subversió dels valors morals occidentals, el discurs costumista o la repressió psicològica conflueixen en gran part dels títols que hem pogut veure al Zinemaldia, i construeixen un caràcter fílmic general i fan d’aquest festival un esdeveniment únic. Us deixem amb una proposta totalment subjectiva d’allò que més ens ha agradat i us recomanem no perdre de vista:
The Drop (EEUU), de Michaël R. Roskam
Ens pensàvem que el fet de ser l’última aparició en pantalla de James Gandolfini era el reclam més potent d’aquesta crònica neoyorquina sobre blanqueig de diners, però no comptàvem amb el tifó interpretatiu d’un Tom Hardy immens i ple de matisos. Naoomi Rapace completa un trio que dóna lliçons d’interpretació al llarg d’una trama lenta i densa, allunyada de les convencions de gènere (sovint més dinàmiques i corals) on totes les peces encaixen per sorprendre l’espectador amb un final magistral.
Mommy (Canadà), de Xavier Dolan
El director més prometedor de l’any, i possiblement un dels més joves, va aconseguir a Cannes un merescut reconeixement a la seua particular mirada quan va guanyar el Premi Especial de Jurat. Sense dubte la reina de la secció Perlak del festival, Mommy és una reflexió al voltant de la repressió de caràcter i un homenatge a les heroïnes quotidianes que tan sovint protagonitzen els films d’Almodóvar. Ara bé, no espereu cap subtilesa de l’histrionisme dels seus protagonistes i la marcada direcció de Dolan.
Bande de Filles (França), de Céline Scammia
Rodada amb actrius no professionals provinents dels barris obrers de París, les poques pretensions de Bande de Filles l’erigeixen en una peça extremadament creativa i tendra. Les seues protagonistes ens guanyen el cor sense caure en el sentimentalisme, mentre que la directora Céline Sciamma crea la suficient distància per tal que captem tota la immensitat del seu missatge. La música és una de les protagonistes d’aquesta contraposició femenina de la també francesa La Haine.
Loreak (Euskadi), de José María Goenaga
Un film en eusquera protagonitza les apostes dels principals premis, de fet, és una de les peces que destaquen en la secció oficial d’enguany, bastant irregular. Amb un aspecte formal extremadament creatiu i una direcció metòdica, Loreak explora l’absència, l’estima i la supervivència de les seues tres protagonistes femenines. La història es construeix a poc a poc, com un ram de flors, i quan el conjunt es completa, no podem sinó admirar la bellesa de cada un dels seus elements.
Una Nouvelle Amie (França), de François Ozon
La relació amorosa entre el director i el festival ens aporta un melodrama que capgira les convencions sobre els rols sexuals dels homes i les dones. Ozon, tot un mestre de l’el·lipsi i la narració, aconsegueix fer versemblants situacions arriscades, i encara millor, ocasionar-nos una bona rialla. Tot i que no arriba a subjugar-nos com ho va fer amb Dans la Maison o Jeune et Jolie, ens convida a passar una estona agradable.
