La indústria musical valenciana, l’exemple del Womex 14
Hem participat aquest cap de setmana, a Galícia, a la fira per excel·lència del sector musical Womex 14, on es reuneixen plataformes de festivals, associacions de promotors, clústers d’agències i bookers, músics, discogràfiques, tècnics escènics, mànagers, productors, el tercer sector cultural i mitjans de comunicació de tot arreu amb una destacada presència europea.
La trobada serveix per fer negoci entre els vora tres mil acreditats de més de noranta països, intercanviar idees, generar debat, assistir als 60 showcase programats i participar en les speed dating per donar a conèixer els grups en valencià, que ara sí en aquest babel de cultures el fet d’editar en català no els resta cap oportunitat d’èxit. Però competim en igualtat de condicions que la resta de delegats del conclau? Alguna cosa ens diu que no és així.
A la Ciutat de la Cultura de Santiago i repartits en més de 10.000m2 n’hi ha prop de 250 estands on hi podem trobar exhibits festivals del Quebec i Mali, oficines públiques culturals africanes, els promotors nord americans i japonesos, els ministeris de cultura i turisme de diversos estats o et pots topar amb el mànager de Wilco i Björk a més dels fundadors d’Spotify. També està l’imponent estand del Catalan Arts de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, el del Govern Basc que a més serveix de paraigua a tota la indústria basca i el moviment associatiu, el de la Xunta de Galícia per amfitriona i el d’Astúries més modest, a més del Sounds From Spain – ICEX España Exportación e Inversiones, que paguem entre tots però on tampoc ens trobem representats.
I la gran pregunta, on estan les institucions valencianes per recolzar als artistes i als xicotets empresaris? Com és possible que CulturArts de la Conselleria d’Educació i Cultura no tinga cap punt de referència en aquesta fira professional? Si al seu objectiu matriu explicita que té com a finalitat el desenvolupament i la difusió de les arts escèniques i la música valencianes a l’exterior? De què serveix doncs l’Institut Valencià de la Música reconvertit a CulturArts-Música ? Què fan tots els alts càrrecs d’aquests organismes per justificar la seua feina? Com és possible que el Consell Valencià impulse l’Institut Valencià de Competitivitat Empresarial IVACE i s’ompliguen de paraules que mai compleixen, on està el recolzament a la internacionalització i la captació d’inversions si no assisteixen a la fira més important del sector musical per volum? Si el PIB cultural supera ja el 4%, com s’explica que no siga un sector prioritari estratègic per generar riquesa cultural i empresarial en un país amb un 25% d’aturats i una manca de diversificació industrial llastrada per models de la construcció i el turisme de platja low cost? Com és possible que l’Ajuntament de València parle d’enfortir el pilar cultura-turisme si no fa res per promocionar a l’exterior l’atractiu cultural local i ciutats similars com Marsella, Okinawa o Rotterdam han estat presents a l’encontre? Com anem a debatre models de creixement econòmic amb responsabilitat social si ni tenim una estratègia institucional valenciana clara? Com anem a encetar el discurs obert entre cultura empresarial, cultura de l’entreteniment i cultura lliure si no existeixen fòrums de debat sòlids per garantir l’eficàcia del debat? Quede constància que l’únic representat públic d’una institució del País Valencià ha estat Eudald Gonzalez de la Casa de Cultura de Gandia que amb prou feines defensa els nostres interessos dins del seu limitat àmbit de responsabilitat i actuació.
Com a conclusió, l’experiència al Womex 14 deixa clar que el sector musical valencià del nostre país està orfe d’ajuda institucional i això té un nom: deixadesa de funcions i incompetència per gestionar res dels nostres mandataris.
Que el lloable voluntarisme d’anys de recolzament a la música en valencià dels pioners Acció Cultural del País Valencià i més recentment l’excel·lent tasca d’Escola Valenciana i el Col·lectiu Ovidi Montllor, no son suficients per situar amb normalitat al tauler globalitzat del món la marca musical pròpia.
El feble teixit industrial de la música en valencià, que aglutina per mitjà del VAM al més representatiu del’escena actual dels grups de casa nostra, no té suficient força ni entitat per fer tota la tasca que el sector necessita per dignificar la feina dels músics i professionals del sector. El VAM! ja ha organitzat unes trobades empresarials a Castelló, el Trovam, i és l’artífex d’iniciar convenis de col·laboració amb la resta de fires de música dels Països Catalans com la Fira Mediterrània de Manresa o el Mercat de Música Viva de Vic (MM.VV.), però la professionalització sectorial encara està molt lluny d’altres àmbits propers com el de l’audiovisual o el món editorial i caldrà unir esforços des del moviment associatiu, cívic i col·laboratiu, passant per l’empresariat cultural, per construir unes veritables institucions públiques que senzillament facen el seu treball per a que la música ens servisca per escoltar el món i transformar-lo amb bon compàs.
Article enviat des de Pro21cultural, empresa integrant del VAM!.
