‘Mr. Good Horse’, un viatge amb la caravana de Mackenzie
Intriga. Un acord major que ompli l’ambient de felicitat. Ara un acord menor que ens recorda que hem de frenar l’eufòria. De sobte tendresa, un moment de melangia i màgia que s’accentua amb l’entrada d’uns cors innocents. El cor batega, batega poc a poc, fins que te n’adones que ha arrancat, com si res, una bellísima banda sonora. La vesprada s’acurta amb el canvi horari, però la nit ens acull amb la seua tranquil·litat. No hi ha res fora d’ací. Sols calma. Mentre sent com crèix la meua barba, ací assegut davant la meua caravana, rodejat del res, i veient com el cel pesat i la xafogor ha donat pas a l’hivern. Ha arribat, està entre nosaltres… donem la benvinguda al Bon Cavall. No, no: al Senyor Bon Cavall. Obrim els braços per a rebre a Junior Mackenzie.
No acostume a posar-me la música de la que vaig a parlar per a escriure al mateix temps que ho faig, però amb Mr. Good Horse he hagut de fer una excepció. M’ha arribat. Amb un primer tall purament instrumental m’he trobat davant un treball, que com a poc, no podia defraudar, i amb el transcurs dels temes, ho he confirmat.
El segon tall canvia de registre de sobte. Com si de la calma d’un desert nocturn haguéssim passat a un bar de música en directe del sud dels Estats Units, i ens hagués conquerit una banda, tocant a l’escenari, amb el seu rock potent, clàssic, amb un riff contundent digne d’una guitarra setantera, però amb sons actuals al més pur estil de The Black Keys o Black Box Revelation. Amb una producció clara i neta. Encara que amb un anglès més propi d’ací que d’allà.
Canviem a la tercera cançó, viatjant directament cap al famós Whysky a Go Go de Sunset Bulevard, a West Hollywood (o almenys així m’ho estic imaginant jo), on perfectament Mackenzie podria estar telonejant a The Doors, amb un ‘Rey Lagarto’ més que extasiat. “The Devil’s Song” és una deliciosa cançó amb un registre ben diferent a “Citizen Of The World”, i amb una interpretació més donada al tema que explora el falset al més pur estil de John Frunsciante en solitari, donant pas a un xicotet extasi on la veu fa un canvi cap a l’aguerrit Axl Rose dels Guns n Roses (sí, m’ha recordat a ell! Què passa?) i transportant-nos per uns moments al costat dels mestres Led Zeppelin. Segueixen destacant els riffs de guitarra i l’aparició agraïda del hammond.
Tanca aquest EP el tema “Long Way To Walk”, una cançó que navega pel country acústic i nord americà, amb un gir d’esment a meitat del tema. Un canvi de compàs, de tempo i d’intensitat que desemboca al motiu inicial de la cançó, a la pau. A una guitarra acústica d’arrel que acomiada el disc fins la següent escolta. Una escolta que arranca 10 segons després, vos ho assegure.
A pesar de que Junior Mackenzie no ha inventat res amb Mr. Good Horse, demostra una sensibilitat i un saber fer digne de mestre. Un treball que barreja un blues rock de qualitat on s’ha rodejat de músics d’altura com Ramiro Nieto, Willy Tornado, Sergio Feria, Eloy Alcaide; i amb Nacho García, Sol González, Sofía Royo i Núria Pallarés a la cançó que dóna nom al disc.
Esperem que el públic aprenga a valorar joies musicals com aquesta, on es nota el treball que hi ha al darrere. Aquest Mr. Good Horse t’obliga a, després del primer tast, arrancar-te de nou a assaborir les essències del bo del cavall. Maleïts EPs! Sempre que te n’agrada un es queda curt. Sempre en vols més.
