Nacho Silvestre sorprèn amb ‘Hundred Miles Away’
Injustícies de la vida? Un cop de sort no trobat? O directament allò de que ningú és profeta a la seua terra? Després de descobrir la darrera setmana el projecte de Junior Mackenzie, esta setmana m’ha arribat a les mans la proposta de Nacho Silvestre, un EP de pop folk seriós i de qualitat del que n’estic ben sorprès per no haver-lo conegut abans. I és que Hundred Miles Away és el segon treball en solitari d’aquest cantant i compositor castellonenc (ex- Smoking Cotton), després d’un EP debut anomenat Union St. (2012) amb el que va girar per sales de Nova York i Califòrnia.
I pregunte allò de si “ningú és profeta a la seua terra” perquè aquest artista del que encara no coneixia res ha recorregut el món amb la seua guitarra, començant la seua carrera en solitari en 2009 a França, passant pels Estats Units, i realitzant aquest estiu una gira per Londres fent ni més ni menys que 20 concerts per les sales més mítiques de la ciutat. A més, ha estat finalista del Proyecto Demo 2014 en RNE, tenint una gran acollida en mitjans nacionals i internacionals. Ara es troba planificant la seua gira a nivell estatal, així com preparant el que serà el seu primer llarga durada.
Hundred Miles Away (2014), és un plat ben cuinat elaborat amb un percentatge elevat de pop, un toc considerable de folk, i un polsim d’indie, que fa que el paladar gaudeixca de diferents sabors i colors, sempre abrigallat per una veu tendra i delicada. Les cançons es mouen entre la dolçor i la familiaritat del canadenc Dallas Green (City and Colour), passant per la calidesa de Ben Howard o la intimitat de Damien Rice. La vesant més pop recorda per moments a la banda californiana Train.
Un disc amb una producció acurada i cuidant els detalls. Arranca amb el single “Reynolds”, una carta de presentació fresca, a mode d’entrant per obrir boca, i que ompli de bon rotllo i optimisme. Li precedeix “Lost At Home”, un tall més acústic i pausat, on Silvestre obri la seua ànima amb veu i guitarra en mà, donant una crescuda a la peça qual riu que arriba al mar sumant poc a poc instruments. Destaca el tema amb el que presenta el primer videoclip del disc, “Waiting Outside”, una constant de jugar amb dues guitarres predominants: una purament acústica i esquinçada, i l’altra on destaquen els constants slides que donen calidesa, en una peça imprescindible.
La millor manera de conèixer aquesta proposta és descobrint-la per vosaltres mateixos, així que endavant. Teniu el meu vist i plau, i amb nota. Ens trobem davant d’un projecte molt interessant al que esperem poder vore ben prompte per les nostres terres.
